dimecres, 30 de novembre de 2016

Et dic poc a poc

Et dic poc a poc, com el peix que s'empassa l'ham. La teva inicial se'm clava a la gola i et torno a dir, encara recelosa de l'oxigen que em queda per a les altres lletres. Obro la boca, una serp cova un niu d'espècies picants. Eres el JO que em mancava... I et torno a dir, com un peix que aprèn a respirar fora de l'aigua. 

dijous, 24 de novembre de 2016

Sota el llençol

Sota el llençol de la boira, els braços em fan de teulada. Dits hàbils em despullen l'epidermis, treuen gafets a la por i alliberen els mugrons de la bellesa que sempre admiraves. Al besllum del novembre, les teues mans tornen a fer baf al cos que feies venir només mirant-te'l. "Ets preciosa", vas dir, quan feia poc que et coneixia. Jo et vaig somriure, sota la boira tan nostra. 

dilluns, 14 de novembre de 2016

Clatell (bufar-hi)

La tardor espera els meus passos. Me guies, i en faig fotografia. Bufa'm al clatell per deixondir-me...clico massa sovint el passat, i em faig safareig. Saps? Ja estic aprenent a somriure...

diumenge, 30 d’octubre de 2016

Planta't al meu davant

Mentre tornava dels escenaris (aquesta tardor que no minva, ni el groc dels arbres) t'he imaginat plantat al meu davant. Obries la boca per rebre-m'hi, les mans cap a l'esquena, i el meu cos rotund (oh, els teus ulls quan em vas saludar per primer cop) encabint-s'hi, trencaclosques del desig. Fórem companys de llum i terra, d'or i de gents. Puja a l'escenari: la meva boca et diu el gest i el vers adient. 

divendres, 28 d’octubre de 2016

T'obro perquè em manques

No som sempre un picaporta transparent: l'empremta que deixes s'assembla al rastre del cafè, si vols no el rentes i queda. O com els llavis a la pell, si xucles la sang s'hi transporta, i marca. Però em truques, i t'obro, perquè em manques. 

divendres, 21 d’octubre de 2016

caleidoscopi

Caleidoscopi dels dies sense tu: esborro les empremtes, les altres es fan fonemes i t'escriuen a la meua pell, distants dels dies en què tu l'esborronaves i l'estremies. Ara deslliuro els espais entre paraules i confegeixo poemes. T'has quedat, circular, com l'òrbita dels ulls que et cerquen arreu. I dins. 

dissabte, 15 d’octubre de 2016

REA EMMIRALLADA



El teu record és un gos que s'emmiralla a la bassa: no té retrets, ni borda a l'aigua, ni pensa a ofegar-s'hi. L'aigua, com un penjoll, tot ho torna bellesa, perquè hi ha pell on emocionar.